Fou veí del carrer Àngel Guimerà número 57 de Sallent, i vocal de la junta cofundadora del CE Sallent el 1927. El 1937, en plena guerra civil, nasqué el seu fill Fermí. Desconeixem la trajectòria del Josep Duró durant la guerra, però sabem que va ser mobilitzat per l’exèrcit republicà.

S’exilia a França durant la retirada republicana del gener-febrer de 1939. És internat primer al camp de concentració del Barcarès. Sembla que en pot sortir i en una carta des de Perpinyà expressa la voluntat de tornar a casa, però no veu la situació prou clara i prefereix deixa passar unes setmanes i cercar feina a França. Al novembre del 39, però, un cop ha esclatat la guerra entre França i Alemanya, apareix reclòs al camp d'Argelers.

Possiblement és mobilitzat i incorporat a una Companyia de Treballadors Espanyols (CTE), auxiliars de l’exèrcit francès. En tot cas, entre febrer i maig de 1940 el trobem treballant a Bagnères-de-Bigorre, al departament dels Pirineus Atlàntics.

La invasió alemanya i la derrota de França el maig- juny de 1940 canvia la situació. Es troba en l’anomenada «zona lliure», no ocupada directament pels alemanys, però sotmesa al nou règim autoritari de Vichy, subordinat als nazis. Josep Duró Sabata i milers de republicans espanyols són de nou reclosos a camps de concentració, en aquest cas, al de Gurs, al mateix departament pirinenc.

El règim de Vichy crea els GTE (Grup de Treballadors Estrangers) i Josep Duró és incorporat al GTE núm. 723, destinat a Couflens, a l’Arieja. La seva correspondència amb la família mostra que s’hi troba entre desembre de 1940 i març de 1942, treballant de llenyataire, reparant carreteres malmeses, i allotjat en cases particulars o fondes. Entre maig i agost d’aquest any treballa a Mazères (Arieja), però al desembre 42 ja tornem a trobar-lo a Couflens.

La situació ha empitjorat per als republicans espanyols: el mes abans, l’Alemanya nazi ha decidit ocupar tot el territori francès fins a la frontera amb Espanya. Josep Duró escriu que s’allotja a la mateixa fonda on hi ha els alemanys que controlen la frontera, i que les circumstàncies no li permeten escriure gaire. A partir d’aleshores la correspondència escasseja. La comunicació sembla interrompre’s definitivament quan a la seva cosina de Barcelona li retornen la carta que li enviava l’abril de 1944.

El 27 de maig de 1944 és detingut per la policia alemanya a Celles (Ariège), prop de Foix. Josep Duró formava part d’una xarxa de resistència clandestina que és descoberta per la policia alemanya, la Gestapo. Amb d’altres llenyataires espanyols, connectaven les persones de l’interior que fugien dels nazis amb els passadors de muntanya de l’alta Arieja cap Espanya. Junt amb altres quatre detinguts, dos republicans espanyols i dos francesos, són conduïts a la Vil·la Lauquié, seu de la Gestapo a Foix, i interrogats, torturats i traslladats al camp de trànsit de Compiègne, al nord de París.(1)

El 2 de juliol fou carregat en un tren de vagons de bestiar amb un centenar de presoners entaforats en cadascun i deportat cap al camp de concentració nazi de Dachau (Munic). El viatge serà terrible, llarg, ple d’aturades i d’incidències, i en el qual moriran d’asfíxia més de 500 dels 2100 presoners. L’avui anomenat «Tren de la Mort» arriba a Dachau tres dies després, el 5 de juliol de 1944. Després de superar un tancament en quarantena, el 22 de juliol és transferit al camp de Natzweiler, a Alsàcia, on arriba el dia 24. Ignorem si va estar destinat al camp central o a algun dels nombrosos kommandos exteriors. Rep el número 21.937.

Davant l’avanç aliat, el camp principal de Natzweiler-Struthof és evacuat pels nazis el setembre de 1944 i Josep Duró és internat de nou a Dachau el 20 de setembre, on rep el número 110.570. El mes d’abril de 1945 els soldats nord-americans alliberen el camp. Pesa 35 kg. És repatriat a França i ingressat a l’Hospital Laënnec de París, on mor el 30 de juliol de 1945.

 

 

​