Miner de Potasses, va ser un dels vuit sallentins arrestats i empresonats a la Model de Barcelona amb altres 36 detinguts governatius arran de la proclamació del Comunisme Llibertari a l'Alt Llobregat entre el 21 i el 25 de gener de 1932. En Salvador va ser detingut al tren arribant a Barcelona, juntament amb 3 persones més. 

Després de diversos incidents, de dies de molta tensió i d’intentar aconseguir diverses aturades generals, a finals d'abril de 1933 va tornar a ser detingut junt amb més d'una vintena de veïns de la vila, catalogats com a faistes, i van ser portats a Barcelona. Premsa de l’època poc afí al moviment obrer els titllava de promotors i instigadors de totes les rebel·lions.

També és present el seu nom en el gegantesc procés que Franco va demanar a la Fiscalía General del Estado que iniciés, la Causa General, on és acusat de ser un dels elements "rojos" destacats que van fugir abans que entressin els nacionals a Sallent. En data de 31 de maig de 1941, el Comandant de la Guàrdia Civil de la vila informa d'aquest fet al fiscal instructor i que el fugit es troba a França.

 

Quan es va saber que arribaven els rebels, van marxar amb la retirada. Prop de Campdevànol van patir un dur bombardeig franquista. Ja a França, durant un temps, el matrimoni i els dos fills d’1 i 5 anys van romandre junts en un camp de concentració. Un dia es van presentar molts camions al camp per a emportar-se els homes a treballar, això és el que els van dir, i ja no el van veure mai més. Seguidament la seva dona i els nens van ser enviats a La  Vendée, al nord de França. Al cap de gairebé un any de misèries, van ser repatriats a la força. Van arribar a Barcelona i abans de tornar a Sallent, els van fer passar per Saragossa i fer un acte expiatori davant la Verge del Pilar. Arribats a Sallent, els nens van ser “rebatejats” amb noms nous. El 31 de maig de 1954, Salvador Ventura Tort va ser inscrit al Registre Civil de Sallent com a desaparegut el 26 de gener de 1939 com a conseqüència de la guerra de civil espanyola. Llavors, ja feia dos anys que Espanya tenia constància de la mort de milers dels seus compatriotes. Dades que van ser ignorades. Els 10 llibres de registre de morts realitzats per l’Oficina Notarial de l’Estat Francès havien estat enviats a Espanya l’any 1952. Van haver de passar més de 60 anys perquè fossin recuperats aquests registres arraconats, registres que haurien evitat haver d’inscriure a milers de persones com a desaparegudes.

En realitat, però, en Salvador va estar a les Companyies de Treballadors Estrangers, les quals van comptar amb més de 50.000 refugiats, i que van realitzar, sobretot, treballs de reforçament de la línia Maginot. Aquestes companyies eren considerades entitats de caràcter militar, capitanejades per oficials francesos i poc abans de la capitulació de França van ser armades. En plena desbandada francesa, el seu grup va intentar arribar a la neutral Suïssa; però es van topar amb els alemanys en la zona dels Vosges i van ser empresonats en els “stalags” .

L’11 de desembre de 1940 fou deportat des de l’Stalag d'Estrasburg (França), on tenia la matrícula 2.860, a Mauthausen, amb el número 5.341. A l’Stalag tenien reconeguda la consideració de presoners de guerra i en ser deportats, van passar a ser presos polítics. Així ho comentava un company seu, Marcelino Bilbao.

 

Tal com informa Eva Ruiz a la biografia de José Gómez Caballero, amb qui Salvador Ventura compartí el viatge a l’infern (publicada a la web todoslosnombres.org), “Va ser traslladat amb tren, juntament amb 846 espanyols més, que comprenien les matrícules des del número 4473 fins el 5391. Tots els espanyols, excepte una persona, venien de l’Stalag V-D d’Estrasburg i havien estat capturats a Saint-Dié, Vosges, entre el 20 i el 26 de juny de 1940 com a combatents en les Companyies de Treballadors Estrangers. El viatge va durar tres dies i dues nits, en vagons per al transport d’animals, sense menjar, ni beure, ni dormir i fent les seves necessitats a l’interior dels vagons. El 13 de desembre, entre dos quarts de 2 i les dues de la matinada, el tren es va parar a l’estació del poble de Mauthausen. Amb unes temperatures que superaven els 20-25 graus sota zero, els homes que formaven el comboi van baixar amb dificultats per a mantenir-se dempeus i caminar per la neu. Sota la vigilància de les SS i els seus gossos, van començar a creuar el poble i caminar uns sis quilòmetres de pujada fins a una fortalesa totalment coberta de neu, i on durant el trajecte varen morir diverses persones al no poder resistir tot el que havien viscut. En arribar-hi, el comandant Franz Ziereis els van obligar a despullar-se i a dutxar-se a temperatures impensables, els van afeitar de cap a peus i els feren passar per la desinfecció. Els donaren un uniforme de ratlles, amb una distinció, que per als espanyols era un triangle blau, d’apàtrides, i una S de color blanc de spanien, espanyols” [la traducció és nostra].

De les 847 persones que van arribar a Mauthausen en el comboi del 13 de desembre, el 59% no van sobreviure, 431 varen morir a Gusen i 42, al castell de Hartheim, segons les dades facilitades per l’Amicale de Mauthausen de París.

El 24 de gener de 1941 fou traslladat a Gusen, on li imposaren la matrícula 9.051 i on morí nou mesos després.